- Nom: Marató de Barcelona
- Edició: 34a.
- Tipus: Cursa d'asfalt
- Data: 25/03/2012
- Hora: 08:30 h.
- Lloc: Barcelona
- Distància: Marató
VESKEVINC INSCRITS:
| Runner | Posició | Temps |
|---|
| Josep Brasó | 3124 | 03:24:33 |
| Julio Masip | 11332 | 04:11:03 |
CRÒNICA (per Pep Brasó)
No ho
sembla a simple vista, però una marató és
una cursa d’obstacles.
El
primer obstacle el trobem al planificar la cursa.
Calen quatre mesos d’entrenaments, a 4 o 5 sortides setmanals, per
a córrer amb certes garanties d’èxit; i això suposant que portis
una bona base anterior. I és clar, sovint tanta dedicació sol
resultar difícil d’encaixar a l’agenda. Feina, aficions, amics,
família, un vol estar per tot i pot resultat del tot incompatible. A
més a més, pels que som maratonians novells el nivell d’entrenament
és molt exigent i el nostre cos no hi està acostumat. El
desconeixement ens pot portar a cometre errors de càlcul. El més
freqüent és el de sobreentrenar-nos, amb el risc que això
comporta: sobrecàrregues musculars, lesions i un nivell de cansament
que debilita les defenses. He patit dos refredats forts després
d’esforços intensos, un després de la mitja de Granollers i un
altre després d’una tirada llarga de 32km. Una bona base
d’entrenaments és primordial. Si aconseguim seguir la planificació
sense forçar excessivament la màquina tindrem la marató mig feta.
Si un es troba bé físicament veurà com els obstacles se superen
més fàcilment del que podria esperar abans de començar.
Aquesta
marató ha tingut un altre obstacle afegit: el canvi a l’horari
d’estiu. En aquestes circumstàncies cal ser previsor, calcular
l’hora de menys que tindrà la nit a l’hora de posar el
despertador. En el meu cas llevar-me a les 5:40 del matí, amb un
petit contratemps inesperat. Diuen que la tecnologia és una eina per
ajudar a l’ésser humà … una merda! Si el despertador actualitza
l’horari automàticament i un no ho sap o no n’és conscient, es
trobarà que li sona una hora abans del previst, que és el que m’ha
passat a mi! Però bé, els preparatius són importants i almenys els
he pogut fer amb calma: una imprescindible reunió amb el sr. Roca i
un bon esmorzar abans d’agafar el tren cap a Barcelona.
A
Badalona puja el Julio i m’explica que la nit anterior ha realitzat
la cursa dels Mussols amb alguns Veskevinc’s més i que va una mica
cansat. Flipo. A més a més em diu que té la intenció d’acabar
la marató. Torno a flipar. A l’arribar a Barcelona ens adonem que
anem amb el temps just, molt just. Un metro ens tanca les portes a la
cara. L’aglomeració de gent (un fet que s’hauria d’haver
previst) ens obliga a deixar les bosses amb presses i anar cap els
caixons de sortida sense poder escalfar ni beure res, que hauria
estat el més convenient. En Julio està impacient, li preocupen les
agulletes de l’esforç de no fa ni 12 hores a la Cursa dels Mussols
que s’estan despertant i ho comença notar a les cames. Deu minuts
després d’inici de la marató creuem la sortida. Fem uns metres
plegats, però no triguem en separar-nos, ja que cadascú durá el
seu propi ritme i ens envolta una gentada impressionant.
Els
primers minuts me’ls agafo com un escalfament. Corro sense forçar,
la cursa és molt llarga i cal tenir en compte que els primers
quilometres són en pujada. Vaig a un ritme de 5:10, testejant
sensacions. El quilòmetre 4 és el de més desnivell positiu de la
marató; un cop superat aprofito la baixada i el primer avituallament
per beure i agafar el ritme de cursa que tinc en ment: 4:50 minuts el
quilòmetre. La marató avança i em sento lleuger. Corro sense
forçar, bevent a cada avituallament. Si és necessari m’aturo per
beure correctament. No tinc sensació d’haver augmentat el ritme
però la mitjana per quilòmetre oscil·la entre 4:35 i 4:50.
Segueixo fresc, cosa que em dóna prou força moral per mantenir el
ritme. Passo la mitja marató per sota del 1:45 (1:43). En aquest
punt m’adono que he corregut 300 metres més, ja que passo cada
punt quilomètric 1 o 2 minuts després del que em marca el Garmin,
així que intento retallar on es pot per no acabar corrent 43 km.
Prenc un gel i sembla que l’assimilo bé. Hauria d’haver
comprovat com reacciono al gel durant els entrenaments, però, com a
bon novell que sóc, no ho vaig fer. És important hidratar-se a cada
avituallament, i això és el que faig. Seguim. Passen els
quilometres i de moment puc mantenir el ritme previst. La veritat és
que fa un dia collonut per córrer. Hi ha molta gent que no para
d’animar als corredors, i les sensacions que tinc són molt bones.
Ho estic gaudint, i això és del que es tracta.
Cap
el quilòmetre 25 començo a sentir dolor a les cames. Sé que aquest
dolor és normal i més corrent en asfalt; jo ja l’esperava. Una
manera de superar-lo és mitjançant “distraccions mentals”.
Calculo mentalment quin temps puc fer si continuo amb aquest ritme.
Mentrestant, em vaig acostant al temut mur. Entre els quilòmetres 30
i 32 començo a notar el cansament, però puc mantenir el ritme sense
excessius problemes. Res que no hagi patit en les tirades llargues
d’entrenament. Em prenc un altre gel i segueixo bevent a cada punt
d’avituallament.
Al
passar el quilòmetre 32 entro en terreny desconegut. Mai havia fet
tants quilòmetres (i menys a aquest ritme!), i no sé com
reaccionaré. L’entrenament que he fet dóna la seguretat d’acabar
la cursa si un es troba bé, tot i el cansament acumulat jo em trobo
bé, i això motiva. A més a més, a mesura que ens acostem al
centre de la ciutat hi ha més gent animant, i és un plus d’energia
extra. La ronda Sant Pere sembla el Tourmalet, amb tanta gent
aplaudint per les dues bandes i estretint el camí per on passem.
Però en aquestes situacions la ment pot ser molt cabrona i fer-me
dubtar, cal distreure-la amb més càlculs mentals, comptes enrere de
temps i distància i observant el que em rodeja. Entre això i la
gent que no para d’animar vaig superant el mur. En aquest punt la
sensació de cansament és gran encara suportable, però cap el
quilòmetre 37-38 la cursa esdevé patiment pur i dur. Estic molt a
prop de l’arribada, començo a tenir una mica de sensació
d’eufòria, un fet que, sumat amb les ganes que tinc d’acabar, fa
que no em prengui un tercer gel ni mengi a l’avituallament
corresponent. Queden quatre quilòmetres, penso, això no és res.
Sí, sí, “pardillo”, la cursa encara no ha acabat. Sento la
primera rampa. M’agafa als bessons, i tot i que no és gaire forta,
fa aparèixer els dubtes, aquella cagalera típica dels que som
culers de tota la vida. Però resulta que també sóc tossut, i
segueixo mantenint el ritme. Una altra rampa, ara al bessó dret,
m’avisa que la recta final no serà fàcil. Encaro la pujada que va
del Paral·lel a Plaça Espanya sabent que són els últims 2
quilòmetres de la cursa. Una altra rampa. Passen deu segons, intento
mantenir el ritme, però les rampes continuen, ara a les dues cames.
No són molt fortes però em fan córrer com si trepitgés lava,
gairebé sense flexionar els genolls. No em passa pel cap parar, ja
que pràcticament sóc al final de tot. A dreta i esquerra
s’aglomeren els guerrers caiguts, gent parada que estira les cames
adolorides, d’altres que caminen per acabar com sigui, un corredor
vomita i gairebé no pot mantenir-se en peu quan torna a córrer.
Aquest reguitzell de “cadàvers” em fan comprendre la veritable
dimensió de la prova. Una dimensió èpica. Mitològica.
Apostoflant.
Els
últims 500 metres són els més durs. El meu cos està buit de
reserves. Només penso en arribar. Intento animar a un participant
que corre amb companyia dels seus fills aquells últims metres
memorables, però m’ofego i no em surt cap paraula de la boca.
Sento que vaig al límit. Apreto les dents, estic sense alè, tinc
dificultats per respirar. Segueixo corrent i ho aconsegueixo! La
sensació a l’acabar la meva primera marató és indescriptible.
Aixeco els braços. Tanco el puny amb ràbia i alegria. “Sí!
Collons!”. Miro el crono. He fet un temps excel·lent per al meu
nivell: 3:24:29. Després de creuar l’estora dels detectors dels
xips sento al cos tot el cansament acumulat. Estic tornant al món
real. Em costa inspirar, per moments m’ofego, tinc sensació de
mareig i formigueig a les extremitats. Ningú m’havia explicat
aquesta part del conte! Em posen la medalla de “finisher”, agafo
una mica de beguda isotònica i em dirigeixo cap a la Creu Roja.
“Respira profundament i tranquil·litza’t”, em diuen. Després
de l’esforç és normal tenir la tensió baixa, falta de líquid i
sucre. Després de mitja horeta de repòs i una beguda isotònica ja
em resulta més fàcil parlar sense ofegar-me. Un corredor veterà em
comenta que fa 6 mesos que va tenir un infart i que per precaució
s’ha acostat a la Creu Roja. Torno a flipar. Comentem la cursa i em
diu que és important prendre gels o menjar als quilòmetres 20-22,
30-32 i 35-37, i més si es corre a un ritme intens com ho he fet jo.
Lliçó
apresa, ara cap a caseta. Vaig a buscar la
bossa. Intento localitzar en Julio però no el veig enlloc. Truco en
Marc i em comenta que també ha acabat la marató. Flipo de nou.
Quants quilòmetres haurà fet en menys d’un dia? Al tornar, em
trobo amb un últim obstacle inesperat: el metro. A la parada de
plaça Espanya no es pot ni entrar de l’aglomeració que hi ha.
Així que em toca caminar cap a l’estació. Agafo Numància i
enfilo cap a Sants. Al caminar sento les cames com pedres, però no
m’importa. Dins del tren veig alguns participants de la marató.
Estem contents i a la vegada distrets. És probable que tots pensem
el mateix. En la nostra marca, la cursa, les sensacions. En què els
reptes estan fets per superar-los.
